Preludi

Des d’aquest terrat estant, recolzat a l’ampit que m’empara davant la buidor per on s’esmunyen els pensaments escàpols, veig com se m’eixarranca impúdicament la ciutat, com si volgués enretirar-se el llençol blau que la mig cobreix i li reté l’excés d’escalfor.
L’he sorprès en un dels infinits moments en què, glaçada per la rotunditat de l’asfalt i el formigó, és va recargolant per dins, sense que pugui reconèixer l’anterior espasme i la posterior sacsejada.

Heus aquí les entranyes d’on rauen i on van a parar els seus fills: veig la volta del mercat, girada sobre sí mateixa, com si volgués tafanejar els cabassos i els carros curulls de carn de safareig. Al costat, l’arbreda que escorta la biblioteca de Can Mulà, amb la teulada coronada d’herbes feréstegues que lloregen discretament el coneixement que acull. Més enllà, treu el nas el vell campanar, que sempre badalla i manté a punt la gola per a repicar amb joia les bodes o sospirar quan algú marxa per sempre. L’ull insomne del campanar contempla la jove torre que s’erigeix, revestida de majestat, a l’altra banda de la ciutat i que es basteix sobre l’orgull, la vanitat, l’ambició i totes les altres baixes passions que són tan efímeres com els humans, però que pretenen perdurar en la memòria dels altres que han de venir. L’Ajuntament despunta, desafia amb el cap ben alt la dolçor de la plana i mira per sobre l’espatlla les altres torres que donen testimoni d’altres poders, més discrets, que campen per aquí: la Farinera, l’hotel... Al fons, les puntes dels xiprers que vetllen a Plana Lledó els qui hi dormen en perpetu silenci. Ara passa el tren cap el nord, creuant com un nervi fulminant la ciutat que s’arramba indolent al seu pas. Ara els plomalls dels arbres s’espolsen suaument al compàs del vent. Ara sento un, no, dos cotxes que bramulen. Ara sento un home que crida allà a baix perquè té problemes amb algú que té al mòbil i que no el sent bé. La serralada litoral, amb la Conreria que la corona, l’antena de Gallecs, la vall del Besòs, semblen sords, absents en la distància silenciosa.

Des d’aquest terrat se’m constel·la la ciutat. Jo també he encès el llum. Després, o potser demà, baixaré les escales i em fondré amb el misteri que jau a sota i que és, sovint, més insondable que allò que ens fa aixecar els ulls, amunt, ben amunt, amarats de poesia mundana.